El preu de ser diferent
El tema d’avui és una reflexió sobre el cost que suposa ser diferents als altres respecte de la nostra forma de sentir i pensar.
Són moltes les persones que se senten empresonades entre el que senten i expressen o fan, i que renuncien a ser elles mateixes per a sentir-se acceptades pel que pensen la majoria de persones.
És el que s’etiqueta amb una paraula que fa un poc d’al•lèrgia: el que és normal o el que “toca”.
I què és normal?
Algunes de les definicions que fa el Diccionari de normal són: “D’acord amb una norma establerta, que no se’n desvia” i “Que és conforme al tipus més freqüent”.
El que és normal socialment és el que és correcte, bo, i a l’altre costat hi ha el que és anormal, que socialment és la diferència.
Qui defineix el que és normal? . Qui posa les normes?
Vivim en una societat en què l’educació en els valors de la vida està en decadència i malauradament comencen a ser “normals” trets que a mi en concret em semblen “anormals”: la mala educació envers la bones formes, l’egocentrisme envers la unió, l’agressivitat envers la comunicació…
Quan no estàs d’acord amb el que els altres pensen, fan, proposen, diuen… ve la part més interessant, la “xixa” que jo li dic. La pregunta clau és:
TENIM DRET A DIR QUE NO?
Les persones tenim dret a dir que no malgrat que ens resulti difícil, malgrat tenguem por a que ens deixin de banda o pensem que es molestaran.
En alguns grups de persones, per exemple un grup d’amics, les opinions les estableixen sempre els mateixos i la resta es deixa endur.
Des d’aquí reviindic el dret a defensar les nostres pròpies opinions malgrat que els altres pensin d’una altra manera.
Alguns consells pràctics:
1. Si ets dels que es deixen endur per l’ opinió dels altres i després et sents malament, fes la prova i atreveix-te en algun moment a opinar, a veure què passa i com et sents després.
2. Només amb la pràctica del dia a dia i anant exposant el que pensam als altres sense censures anirem agafant confiança i li agafarem el “tranquillo”.
3. Una de les errades habituals és la donar-se excuses a un mateix: “És que no puc”, “No puc fer-ho”, quan en realitat el que està succeint és que “puc però no vull perquè tenc por”.
4. Sempre des del respecte als altres, sense desqualificar ni ofendre i en un to de veu adequat (ni escridassar ni parlar tan baixet que no se’ns entengui).
Per jo, esser diferent a voltes és fantàstic i d’altres surt car, ja que hi ha el risc de sentir-nos sols/soles.
És el preu de la nostra autenticitat com a persones, de la qual som una gran defensora. Naturalment, pens que el resultat val la pena: LA TEVA LLIBERTAT.
Gràcies per aquest post tan actual, perquè en moments difícils com els que vivim ara, costa més mantenir els teus principis i sentir-te tan “diferent” dels que aparentment dirigeixen el món. Però de vegades, hem de pensar que els “diferents” són els altres, i que la única cosa que ens pot guiar en la nostra vida és la nostra pròpia coherència.
Com m’agradaria moltes vegades: ser transparent, que no s’etiquetés pel físic, poder cridar al “aparentment sord” que escolti, al que es creu “alguna cosa mes” per tenir una bona butxaca, que la vida està plena de bocinets estupends per guardar-los en “aquesta” butxaca, al que té “carrera” i actua sense moral amb els quals no la tenen, explicar-li que la vida és la millor carrera. Em sento milers de vegades DIFERENT, el pitjor de tot, és que no sóc de les quals em cayo, no sóc de les quals parla i s’encarrega d’enervar l’ambient, sóc de les quals ACTUO. i això desgraciadament en aquesta societat hipòcrita i d’una “moralina recalcitrate”, surt massa car.
LO MILLOR DE TOT? M’AGRADA SER DIFERENT. MASOCA? TAL VEGADA…
Benvolguda Núria.
Segueix ACTUANT i essent igual de “diferent” i autèntica com ets.
No necessites que la resta reaccioni, és més que suficient que sigues com ets.
Surt car, però val la pena.