Enganx@ts a l’smartphone
Des de la modèstia, el contacte en el dia a dia assessorant joves en sexualitat i autoestima em dóna evidències, que cada cop cobren més força, de la soledat i l’individualisme als quals estam sotmeses les persones en el moment actual. Són fruit del ritme de vida frenètic, ràpid i immediat que se’ns convida a seguir per a no perdre el fil i sobre el qual m’agradaria reflexionar en aquest post. 
Us anim a fer l’exercici pràctic d’anar pel carrer, entrar en un bar o restaurant… i simplement deixar-vos endur per l’observació de què fan les persones del vostre voltant.
Jo, darrerament, practic aquest exercici, i el resultat que m’he trobat ha estat francament esgarrifador, incloent-me, a mi mateixa, en el grup dels “pecadors”. He observat que vagis on vagis estam connectats i pendents del telèfon totalment aliens al que succeeix al nostre voltant. I, alhora, aquestes persones estam envoltades d’altres persones que fan exactament el mateix, com abduïts per aquest singular smartphone. Mentre, la vida passa i és del tot probable que quan donam tot el protagonisme al telèfon per a captar el moment, en realitat ens perdem gaudir de l’instant i ens en privam. Vist des de fora, semblam robots desconnectats en certa manera de la realitat que ens envolta. Tal vegada hem hagut de crear aquest mecanisme o sistema per a aconseguir evadir-nos de la realitat que no ens agrada. I jo em faig les següents preguntes: Què ens passa? En què ens convertim?
Realment és necessari ser accessible i estar connectat les 24 hores? Hi ha vida sense smartphone? S’està perdent el caliu humà del contacte amb la pell, mirar als ulls, estar distesos i absorts en una conversa… de no fer res gaudint de les sensacions, del moment, sense estar pendents del telèfon. Pens que les noves tecnologies són un reflex del que som. No dic que no n’hàgim de fer ús i hàgim de renegar les noves tecnologies. Sens dubte vivim en un món tecnològicament estimulant al qual no podem girar-nos d’esquena perquè com totes les coses ens pot aportar molt de positiu. Però una cosa és estar connectats i l’altra ben diferent és no poder desconnectar. Aquest post es resumeix en un curtmetratge que vaig trobar per casualitat just després d’haver-lo escrit. La seva autora i protagonista, Charlene de Guzmán, el va penjar a la xarxa el passat 22 d’agost i ja ha tengut milers de visites. Descriu amb imatges situacions d’un dia qualsevol que podria ser també nostre. Et recoman que el miris: :
