Entenent l’estrès: II part
Seguim avançant en la síndrome n.p.p.: “No puc pus!!!” esmentada al darrer post, Estrès: I part.
En aquesta II part volem entendre un poc més per què tenim estrès.
Si la teva resposta, quan se’t planteja que aturis el ritme perquè petaràs és
“Què més voldria, però jo no puc; no ho entens…”, és possible que tinguis estrès, i la mala notícia, encara que ens dolgui molt, és que no hi ha ningú imprescindible.
Per tant, serà molt més saludable que, per exemple, si estàs cansat després d’haver dinat i d’haver tingut un dia esgotador, t’asseguis 15 minuts al sofà pensant que T’HO MEREIXES, sense fer absolutament res, que retirar la taula tot d’una i deixar la cuina impol·luta. Ho pots fer perfectament després de 15 minuts, ho saps?
Com veus es tracta de decidir quines són les coses que valen la pena, i avantposar-les a les altres.
Qui prioritza i estableix l’ordre de les coses que valen la pena és cada persona.
Jo establiria 3 categories de prioritats:
- les coses que sí o sí s’han de fer aquest dia i/o aquest moment
- les coses que malgrat es poden fer aquest dia, també poden fer-se en un altre moment o dia
- les coses que directament es poden fer en un altre moment o dia
La trampa d’una persona estressada és que avalua totes les coses com a prioritat 1, és a dir, que s’han de fer ja, al moment!
I per què?
– Perquè toca
– perquè sí
– perquè tota la vida s’ha fet així
– perquè, si jo no ho faig, qui ho farà?
– perquè ni m’ho he plantejat, però ho faig…
Aleshores, si no aconseguim tots els objectius 1 és possible que la persona senti frustració, o que si arriba a aconseguir fer-ho tot se senti esgotada i, per tant, es perdi el més important: la capacitat de poder-ne gaudir.
D’alguna manera aquesta persona ja estarà centrada en el pròxim que ha de fer… i així successivament en tot el que faci.
Es tracta de tallar aquesta espiral “tòxica” i deixar entrar una bufada d’aire que ens alliberi de tanta pressió autoimposada (sí, la majoria de vegades per nosaltres mateixos) i que ens faci sentir que gaudim i som partícips del que vivim, en lloc de córrer una marató diària.
Excuses o trampes de la persona estressada
- trampa 1: negació
Malgrat l’evidència, dir que no patim estrès i qüestionar les persones que ens ho diguin.
Hi ha dues versions, des del meu punt de vista:
a. Pensar que ho podem tenir tot controlat: “la situació està controlada”, deim. Mentrestant anam com motos, i és possible que ho justifiquem per la causa que sigui, per qualsevol circumstància (“aguantaré perquè és temporal i després ja estarà, un cop resolt”. Cras error perquè la persona, després de superar una situació, adoptarà la mateixa actitud per a la pròxima, i la pròxima, i serà un patró d’estrès sense aturada. Aquesta idea es desmunta amb dues evidències:
– La factura del cost emocional és molt elevada.
– És impossible tenir-ho tot controlat.
b. Autoenganant-nos: “Jo estic be!”. Una altra forma de negació és la de convèncer-nos que estam bé i que no anam a les totes quan algú ens fa reflexionar sobre com anam per la vida. En aquest cas, o bé no ens interessa gestionar l’estrès, o no sabem com fer-ho.
- trampa 2: no delegar
No voler o no estar disposats a delegar; ho hem de fer tot nosaltres perquè ens pensam que si no ho feim ningú ho farà, i és clar que ho faran els altres, però és possible que ho facin d’una altra manera i no a la nostra manera o com ens agrada, la qual cosa no significa que ho facin malament.
Ara sí, després de tanta comprensió, ha arribat el moment de parlar de solucions. No ho trobes?
Pròxim post a l’agost : Com vèncer a l’estrès
Bon estiu :)!.
amb permís del seu autor: Joan Lladó
