Anar contra corrent
“Comences a tenir una edat”, “Se’t farà tard”, i altres frases similars, segur que les has escoltades més d’una vegada. Potser han anat dirigides a tu o a algú del teu entorn.
La intenció de qui les pronuncia és bàsicament una: fer que el fadrí o la fadrina en qüestió s’espavili per a trobar una parella, iniciï una vida en comú, es casi, tingui fills… Bé, el que se suposa que és l’esperable dins un context cultural i social com el nostre, on tradicionalment això és el que s’ha vist com a normal.
De fet, la nostra educació ha estat basada en un model així, però la societat ha evolucionat moltíssim a les darreres dècades, i la tipologia de família, la manera amb què les persones decidim fer la nostra vida i relacionar-nos o vincular-nos amb els altres ha canviat.
Per això, quan escoltam aquest tipus de comentaris ens hem de plantejar que pot ser que el fadrí o la fadrina realment no vulgui tenir una parella; potser és una elecció personal voluntària temporal o permanent.
I jo em deman si realment ens fa falta tenir una parella per a ser feliços amb la nostra vida. Cal fer allò que se suposa que hem de fer per a aconseguir una vida plena?
Jo conec persones que han decidit de forma voluntària no tenir una relació de parella i fer la seva vida en soledat, dones que han decidit no ser mares; d’altres que són mares fadrines… Són persones que comparteixen la seva vida amb altres que consideren importants (família, amics i amigues, coneguts…) i que són felices i se senten igual de satisfetes i completes que d’altres que tenen parella, fills…
El que sí és cert és que algunes vegades, parlant-hi, et trobes que s’arriben a qüestionar la seva forma de vida, ja que se senten diferents perquè fan el seu camí fora de la norma. Normalment això passa quan el seu entorn comença a tenir una vida estable, amb una parella, amics i amigues que es casen, alguns d’aquests comencen a tenir fills… I a les nostres converses començam a divagar sobre què és i què no és el correcte. Això no obstant, al final sempre arribam a la mateixa conclusió: són dubtes que sorgeixen d’anar a contra corrent del que està tradicionalment acceptat.
El que sembla clar és que aquesta realitat que ens envolta ens força a fer allò que es creu que és el que “toca” i, si no, ens sentim estranys.
T’has plantejat alguna vegada si allò que se suposa que s’ha de fer perquè és el que toca realment és el que tu vols fer? Són vertaderament felices les persones que fan allò que se suposa que s’ha de fer?
Creim que som molt moderns, molt “progres”, però al final la influència de la societat acaba fent-nos justificar i qüestionant-nos a nosaltres mateixos quan pensam que no ens ajustam als cànons marcats.
Està clar que a tots i a totes ens agrada sentir-nos estimats, valorats, i en connexió amb el món que ens envolta, però triam fer allò que realment volem o moltes de les nostres decisions estan impregnades de condicionants socials?
Crec que és una qüestió per a pensar-hi.
