El guió invisible de la monogàmia
“Això, si tens parella, no es fa”, “Això és una falta de respecte”, “Això és infidelitat”, “Això és normal en una parella”.
I jo em pregunto: què és normal? Normal per a qui?
Quan comencem una relació, poques vegades partim de zero. Abans fins i tot de conèixer l’altra persona, ja hem après moltes coses sobre què significa “tenir parella”: què s’espera de nosaltres, què podem fer i què no, què significa ser fidel, com hauríem de demostrar amor o quin lloc hauria d’ocupar aquella persona dins la nostra vida.
I quan dues persones decideixen tenir una relació monògama, pot semblar que bona part d’aquestes qüestions ja estan resoltes. Si som monògams, ja sabem com funciona la relació, no?
Però provem de concretar-ho una mica més: què significa exactament per a nosaltres tenir parella? Quant de temps esperem compartir? Hem de fer sempre els plans importants junts? Quin lloc ocupen les amistats, la família o els espais individuals? Esperem parlar cada dia? Com ens agrada rebre afecte o suport? Quines decisions considerem que hem de prendre conjuntament? Necessitem saber-ho tot de l’altra persona o també volem conservar certa privacitat? Com imaginem el nostre futur: convivència, projectes compartits, economia, família?
Probablement, no totes les persones contestaríem igual aquestes preguntes. I, tanmateix, totes podríem dir exactament la mateixa frase: “Tinc una relació monògama.”
La monogàmia no és només una forma d’organitzar les relacions. També existeix tot un guió social sobre com se suposa que ha de funcionar una parella.
Aquest guió ens acompanya des de molt abans de tenir les nostres primeres relacions. El veiem a les pel·lícules, les sèries, els llibres, les cançons, les converses familiars i, en general, en la manera com la nostra cultura parla de l’amor.
D’alguna manera, aprenem que una parella implica exclusivitat, prioritat, compromís, confiança, compartir una part important de la vida i, sovint, seguir una certa progressió: conèixer-se, començar una relació, consolidar-la, conviure, construir un projecte comú…
Tenir un guió no és necessàriament dolent. El problema apareix quan el guió substitueix la conversa. Investigacions sobre relacions plantegen precisament que la monogàmia disposa de molts guions socials que funcionen com una espècie de drecera comunicativa. En canvi, quan una relació s’allunya d’aquest model preestablert, moltes normes que abans podien donar-se per suposades s’han de fer explícites.
És a dir: quan socialment ja existeix una resposta a la pregunta “què fa una parella?”, és molt fàcil oblidar-nos de fer una altra pregunta molt més important: què volem fer nosaltres?
Una idea molt senzilla que apareix en la literatura sobre no-monogàmies consensuades és entendre les relacions com acords que les persones implicades construeixen. El Comitè sobre No-Monogàmia Consensuada de la Divisió 44 de l’APA (Comitè de l’Associació Americana de Psicologia especialitzat en no-monogàmies consensuades) explica que algunes persones acorden exclusivitat romàntica i sexual, mentre que altres acorden diferents graus d’obertura.
Dit així, apareix una cosa que sovint queda invisible: la monogàmia també és un acord. Decidir “volem una relació monògama” és una decisió perfectament vàlida. Però encara no ens explica tota la relació.
Ens diu alguna cosa sobre l’exclusivitat, però no necessàriament ens diu què significa exactament aquesta exclusivitat per a nosaltres. Tampoc ens explica quanta autonomia necessitem, com gestionarem els conflictes, quina relació tindrem amb les amistats, com parlarem de sexe, què necessitem quan apareix la gelosia o quin espai reservarem per a la nostra individualitat.
Les relacions no-monògames poden servir aquí com un mirall interessant, no perquè necessàriament facin les coses millor, sinó perquè disposen de menys guions socials preestablerts dels quals partir.
Si una relació permet altres vincles, apareixen preguntes que necessiten resposta: què volem saber?, què considerem una ruptura de l’acord?, quines pràctiques sexuals necessiten protecció?, com distribuïm el temps?, què passa si apareix una nova relació?, quins són els nostres límits?
Això no significa que per tenir una relació més conscient ens hàgim de convertir en no-monògams. Significa que podem recuperar una idea molt més senzilla: si una cosa és important per a la nostra relació, potser val la pena parlar-ne en lloc de donar-la per suposada. I, sobretot, cal recordar que aquestes converses no es fan una vegada al principi i queden resoltes per sempre.
Les persones canviem, i les relacions també. Per això, els acords que ens funcionaven en un moment determinat poden necessitar ser revisats més endavant. Cuidar una relació no consisteix a saber què se suposa que ha de fer una parella, sinó a continuar descobrint què necessiten les persones que la formen.
