Ocupar espai en la cultura i l’art aquest 8M
Fes una prova ràpida. Pensa en les sèries que recomanes, la música que tens en bucle, els llibres que t’han marcat, els comptes que més mires en xarxes. Ara mira-ho amb ulls curiosos. Quantes d’aquestes històries venen d’una mirada masculina i quantes venen de dones o d’altres identitats que no han estat mai el centre.
I no, això no va de guerra de gèneres. Va d’una cosa més fina i més invisible. Durant molt de temps s’ha construït la idea que el que expliquen els homes és normal, neutre, per a tothom. I, en canvi, quan una història parla des d’allò femení, moltes vegades es tracta com un tema, com una categoria a part, com si només interessàs un grup concret.
Aquest mecanisme ve de lluny. El sistema patriarcal i també colonial ha decidit qui pot ser referent i qui queda com a excepció; qui ocupa els relats i qui queda com a nota a peu de pàgina. No només perquè històricament s’ha silenciat la veu de moltes creadores, sinó perquè, quan aquestes veus aconsegueixen arribar al món real, sovint se les col·loca en un racó, amb una etiqueta “Això és per a dones”, “Això és íntim”, “Això no és universal”. I així el públic es redueix abans fins i tot que la gent hi entri.
El més fort és que, això, ens ho han ensenyat sense adonar-nos-en; a l’escola, als referents que ens han posat com a imprescindibles; a la publicitat, que encara ven rols i expectatives com si fossin naturals. A la cultura mainstream, que premia unes mirades i en deixa d’altres com a secundàries. I ara també als algoritmes, que et recomanen més del que ja funciona, i si el que funciona està esbiaixat l’espiral continua.
Per això, moltes persones hem crescut consumint històries masculines com si fossin les històries del món, i ens hi hem hagut de veure reflectides igualment. Mentrestant, a molta gent socialitzada com a home, se li ha transmès que allò femení li és aliè. No per falta de sensibilitat, sinó perquè el sistema ho ha construït així, i perquè sortir d’aquí té cost social, ja que a vegades sembla que interessar-se per relats femenins et fa menys seriós, menys important, menys guai. I això és cultura, no és biologia.
Quan parlam d’ocupar espai, per tant, no parlam només de crear, sinó de poder ser vista, programada i recomanada; de cobrar i tenir crítica, de ser estudiada i recordada. Perquè ocupar espai també és això, que la teva història no sigui un nínxol, sinó part del centre.
I aquí ve la part que m’agrada del 8M. No és només denúncia, també és acció petita i concreta. Aquest mes pots provar una cosa molt simple, sortir del pilot automàtic. Triar una setmana i cercar una creadora nova en allò que consumeixes més (música, cinema, humor, art, llibres, podcasts…). No per a compensar, sinó per a ampliar el teu món, i perquè la teva atenció també és una forma de poder.
Al final, tot això va d’una idea molt simple. Si el que es considera universal sempre sona igual, sempre mira igual i sempre ve del mateix lloc, no és casualitat, és com s’ha construït el centre. I quan ampliam el focus i deixam entrar mirades de totes les dones, dissidents de gènere i sexuals, migrants i racialitzades, i relats que no parteixen d’un punt de vista occidental, estam fent cultura més real, més completa i més nostra.
Perquè ocupar espai no és només aparèixer. És que la teva història compti, que no te la venguin com una categoria a part, i que qualsevol persona la pugui sentir com a pròpia. I això també es pot practicar cada dia amb coses petites, amb allò que tries mirar, escoltar, llegir i recomanar.
A Sexconsulta, hi som per a ajudar-te. Recorda que, si tens qualsevol dubte o en vols parlar, pots contactar amb nosaltres de manera gratuïta i confidencial.